<<És un retrat de l’ànima de la Montserrat Roig: la dona, la periodista i escriptora excepcional, a través dels personatges femenins de la seva obra literària i les dones que la van conèixer íntimament.>>
Des de Contrafilms, arriba una proposta de documental, Calidoscopi violeta, per als qui estimen els versos i el sentit de la vida i els múltiples compromisos de Montserrat Roig.
Montserrat Roig va escriure sobre els catalans als camps nazis. Va seguir els seus passos, va entrevistar, va fer la periodista compromesa amb un país i una gent que havia viscut massa desfetes.
Montserrat Roig va escriure com a dona, des de la consciència que ser-ho és una afirmació de voluntat i de lluita per la igualtat.
Montserrat Roig ens llega paraules d’horror sobre la crema de llibres, paraules de dones que es descabdellen en generacions barcelonines que sovint es contradiuen i busquen el seu lloc en les tensions de l’època.
Montserrat Roig hauria d’haver pogut escriure més.
Montserrat Roig escrivia molt bé i mereix un lloc encara més central en la memòria literària i històrica de la nostra cultura.
Per tot això i perquè, no ho amagarem, les seves paraules les estimo molt, aquest documental mereix ser una realitat, i ho intenta a través de la campanya de micromecenatge de Verkami.
Recupero unes paraules de ‘Ramona, adéu’, que considero meravelloses i ens apropen a la veu crítica, sarcàstica, irònica i aguda de la nostra Roig:
Vinga Mundeta, bonica, no em fessis la llepafils. Saps millor que ningú que acabaràs casadeta del tot i voltada de quitxalla. Nens rossos, bonics, amb el cabell llarg, ben estirat. Potser no tindràs servei, i això que des que sóc mare no paro, com hi ha món!, i, segurament, duràs als teus fills a una escola d’aquestes que els ensenyen a viure, a viure de debò, no et pensessis. Veuran, els galifardeus, fills de lletraferits o de liberalots cosmopolites, el món per un forat, i els semblarà un joc immens però abastable, un joc per ells solets. És clar que mamaran <<eslògans>> ajustats, anticonvencionals. I els diran que el món, com les joguines, són coses que cal compartir. Però això també serà divertit. I escoltaran, com aquell qui s’espolsa diàriament l’americana o recull el periòdic de sota la porta, la novena simfonia de Beethoven. I compararan Vivaldi amb Corelli o Tomaso Albinoni i, fins i tot, parlaran amb displicència d’un tal C.F.M. Bach, el de Berlín. I tu buscaràs, com boja, el temps per explicar-ho a les amigues, les quals, reunides per escoltar un disc de la xilena que canta allò de quisiera, quisiera tener un hijo guerrillero, es desfaran en lloances davant la teva fabulosa sort, la sort de tenir diners i d’anar satisfeta per la vida. Se la creuran, envejoses marfantes de la punyeta. Juntes, sospirareu agraïdes pel vostre físic gràcil, sa, esvelt, esportiu. Vestireu despreocupades, comme il faut, hippies del Liceu, i per què no?, preguntareu, amagant una espurna de ressentiment al marit-amic-amant amb els ulls de mareta lloca de primera volada, mig perversa mig filla de Maria. I no recordaràs, mentre repasses el darrer assaig sobre el Proust que no has llegit mai, quantes coses volies ser…
S’asseu, davant per davant l’home que fa tant temps que l’espera-
- Necessitava veure’t per acabar amb aquesta ansietat. Ara que sóc aquí, ja no en tinc més d’ansietat, ben mirat ja no en tinc gens ni mica.
I dit això, entreobre els llavis i comença a deixar anar tot l’aire acumulat allí dins, que és digne de veure com el cos va espedaçant i disseminant molècules inútils en una aura grisosa i lila al seu contorn, com es va reduint a la gracilitat d’un cigne enmig d’un llac transparent i net mentre la cadira-sofà adquireix proporcions immenses fins a embolcallar-la.
Deixa anar tot l’aire en un buuuuffff que dura qui sap quan, ni els qui els rodegen ho saben, ni ell ho sap, ni ella tampoc no ho sap, i els rellotges no es mouen o no semblen adonar-se que el temps els fa la guitza.
El cas és que el deixa anar l’aire, tot, fins que queda desinflada d’aquella maleïda densitat tan espessa i es descobreix, tot d’una, tan lleugera, lleugeríssima, que, en acabat, troba que ja està tot dit, s’alça de la cadira-sofà, i se’n torna volant fins a casa.
Cada dia es rosega l’ànima tant que, mentre camina, rere les seves passes hi van quedant engrunes, engrunes de l’ànima que rosega, amb ferotgia i sense poder-se’n estar, rosega que rosega. I surt a passejar perquè el ròssec no la deixi tan desassossegada. Però després hi ha aquell amic seu que la hi pentina. Pentina la seva animeta en pena, tota ella rosegada, i cus les ferides bo i pentinant-la de dalt a baix amb el tou dels dits, suau, i li xiuxiueja alguna cosa que l’allisa i la domestica, la deixa en un repòs que és un mar sencer, ànima-bassa-en-calma. Angunieja veure-la, a l’endemà, que per ser exactes tot just acaba de sortir el sol i el cel du aquella mena de puresa enrarida abans que tota la ciutat es desperti, que ja hi torna a ser, i les engrunes queden soltes en la llum del matí.
III: estrangera
Va fer aquell viatge, un avió, un parell de trens i encara un autobús, per contemplar-se en d’altres façanes que li retornessin imatges distintes d’aquella que a casa ja no sabia mirar-se al mirall.
Era una cosa estranya, en efecte, i no en podia presentar cap prova empírica, però aquell familiar reflex dels cristalls, metalls i pantalles ja no la contenien a ella. Era tota una altra, que havia aterrat al bell mig del seu domini i l’empenyia, subtil això sí, per fer-la fora de la pròpia llar. Al principi, s’hi va resistir. Quin dret té una desconeguda a fer-me fora de casa meva des dels marcs dels miralls? Però a poc a poc flaquejà, es rendí, l’envestida sent ja intolerable, cada matí i cada vespre el mateix, i a més, com podia lluitar si tampoc no tenia cap pista sobre com es fa fora els invasors que ens vénen a empipar a través dels propis reflexos, suplantant la nostra imatge per la seva sense miraments. Als llibres no ho trobà.
Així que un bon dia d’octubre prengué la maleta i va fer aquell viatge, perquè havia sentit a dir que en els viatges un es troba a si mateix quan s’ha extraviat, o tal volta troba un jo que li convenç més que el de sempre, quan l’ha avorrit.
Fos com fos, un avió, un parell de trens i encara un autobús després, però sense pesantor, va plantar-se al bell mig d’un paratge de marbres i floritures, balcons excessius i homes de molt abric i poc coll.
De seguida els seus peus la van dur a una cambra, on a manca de l’entreteniment que sovint comporta desfer l’equipatge, com que no en duia de maletes, va obrir l’armari i va contemplar-se al mirall que amagava el porticó. Fóra bo poder afirmar ara que es va trobar a si mateixa reflectida en aquell vidre rovellat per un temps no massa benèvol, però a dir veritat, i per fer-ho curt, tan sols hi va saber veure una estrangera.
Va allargar aquell viatge més que no pas havia pensat al principi, i sempre el mirall de darrera el porticó li mostrava una estrangera, sense variació.
Fins que va arribar un dia en què va haver de tornar a casa, impel·lida per alguna fatigosa rutina, no sense molta pena, doncs s’hi havia avesat a aquell paratge fred i exòtic que no era el seu.
Davant per davant, el primer reflex li retornà la seva vera imatge, o això creia en aquell moment, i la noia explotà de sobte en una riallada triomfal, alliberant tota aquella angoixa amb què la desconeguda invasora l’havia sepultat els darrers mesos, i sembla que li coïa com un roc al mig de la panxa,
riallada eterna, que l’acabà tombant per terra, mentre es retorçava, passada la matinada, ja molt lleugera i completament oblidadissa d’allò de no saber-se mirar en miralls, ja que havia perdut el món de vista -curiós, ara que s’havia trobat a si mateixa, o això creia-
i no és el motiu d’aquesta història esclarir el moment exacte en què va deixar de riure.
Tu mi fai girar, tu mi faig girar, come fossi una bambola…
<<Però tu qui et creus que ets? Patty Pravo?>> Com si fos una anècdota, la pregunta que li fa una de les dones de l’illa de Lampedusa a aquesta somniadora inadaptada que és Grazia, recorre en realitat tot el llargmetratge d’Emanuele Crialese (Respiro, 2002). Qui és creu que és aquesta dona que pren banys de bar nua, que s’emociona com una nena petita, que no té por de mostrar amor i ràbia a parts iguals, i es lliura a la seva terra, l’exuberant natura i els qui estima com si al seu entorn no l’observessin mil ulls ni la constrenyessin interminables normes i rols socials?
La mirada d’Emanuele Crialese fotografia en tota la seva brutalitat i bellesa una illa, Lampedusa, que tristament ressona entre nosaltres com a plataforma per la “salvació” de desesperats tunisians i els amotinaments dels centres d’internament on aquests es troben reclosos. Al film però, és la natura i les persones que l’habiten, en dialecte sicilià i amb tota la naturalitat d’un món antic que es manté a voltes autènticament ancestral i violent, absurd, i d’altres senzillament rutinari, amb nens que neden, canvien peixos per paperetes amb l’esperança de guanyar un tren elèctric; pescadors torrats, amos de les dones que netegen el peix i no aixequen la veu més enllà de la corredoria de rumors i quefers quotidians; bandes d’adolescents que s’enfronten a cops per les escarpades roques. Una illa on els gossos, les roques i el mar no estan domesticats, però les persones i les seves dones sí ho estan. És en aquest escenari on Grazia, que resulta ser una personalitat femenina més complexa del que podríem esperar, no troba el seu lloc.
La història neix d’una llegenda que el mateix cineasta de petit havia sentit relatar a Lampedusa. Aquesta no és altra que el record conservat, amb el temps elevat a història mitològica, d’una jove esposa que, excèntrica, de comportaments estranys, a qui se li ha anat el cap (però ningú va saber explicar-li mai a Crialese què vol dir que se li hagi anat el cap, cosa que el porta a imaginar i comprendre) fuig i desapareix en assabentar-se que la volen portar a Milà a curar-la d’aquest mal que pateix. El conte explica que, doblegats sota el pes de la culpabilitat, tots els habitants de l’illa preguen tant que la dona màgicament retorna amb ells. Amb aquest punt de partida, el director li dóna un enfocament laic, sociològic, i fa un esforç per entendre i dibuixar la que podria haver estat aquesta dona, la seva Grazia. Els humans tendim a buscar l’ovella negra, declara en una entrevista, i són ells que s’enduen tota la culpa, però és a través del seu sacrifici que ens entenem més a nosaltres mateixos.
Crialese pretén que la presència de Grazia desestabilitzi l’espectador i tots els presents cada cop que apareix en escena, i ho aconsegueix. La seva franquesa i obertura, el seu estar fora de les bones maneres que se li suposen, fan trontollar el món angoixant i escanyadís de la comunitat de l’illa. Però no esperem trobar en Grazia l’heroïna de caràcter netament irreverent que s’oposa a tota norma i dictat amb grans discursos o amb grans accions o amb els grans actes de les grans tragèdies. Els atacs de ràbia i desobediència són tan destructius, naturals i importants com els moments de tendresa, amor i infantilisme que li neixen a dins i que comparteix i exterioritza a desgrat de tot, -i que potser siguin la rebel·lió més gran. Entre la depressió i l’alegria, Grazia estima els fills, estima el marit, i estima la mateixa terra que la condemna, però d’una manera diferent. Està en comunió amb una natura immensa que les càmares ens capten esplendorosa i aclaparadora. Hi ha qui diu que el mar, sobretot en la segona part del film, quan Grazia s’amaga en una cova amb la connivència del fill gran que la protegeix i, tot creient-la desapareguda, la comunitat s’entrega a ritus de dol que ens dibuixen imatges de somni, és el clar protagonista.
No sé si són Grazia i el mar, o és que Grazia és el mar, o si és que el mar és l’únic lloc al que Grazia pertany i és per això que només nedant-hi pot esdevenir lliure i només pot reaparèixer i tornar a la comunitat quasi místicament de les profunditats marines. L’opressió social, vital, sentimental, desapareix quan Grazia fa el mort al mar, s’hi banya desafiant, s’hi submergeix, s’hi entrega. La dona tradicionalment molt més arrelada a la natura i a la terra, entre salvatge i dominada pels instints, ha conformat per segles part de l’imaginari misogin que pretenia assenyalar-la com incapaç de la intel·ligència i la raó que se li suposava a l’home. Crialese retorna la dona a la natura a la paradigmàtica illa siciliana revertint els papers i mostrant-la més humana i raonable que qualsevol dels habitants que la condemnen. Amb una història mínima, uns diàlegs entre el còmic i el cruel, unes escenes radicalment transparents i una gran habilitat per narrar a través de les imatges i els moments delicadament triats, Crialese ens porta de la mà al cor d’una experiència cinematogràfica i narrativa fascinant.
Adèle H., o Adèle Hugo, la filla del gran Victor Hugo, que compra papers i més papers a la llibreria de Halifax per escriure el seu diari íntim. El seu pare, que a més de poeta i escriptor és home polític, l’home que ha participat de la revolució de 1848, viu amb la família en l’exili a l’illa de Guernsey, on ha acabat residint després d’haver deixat França voluntàriament amb el cop d’estat de Napoleó III l’any 1851. És en aquesta illa on Adèle hi coneix l’oficial britànic Pinson (Bruce Robinson) i en queda bojament enamorada. La filla del gran escriptor romàntic descriu amb la seva pròpia vida el que Hugo i d’altres descriurien per un segle, el XIX, inventor del romanticisme i les heroïnes passionals. Força anys més tard, el diari íntim d’Adèle arriba a les mans de François Truffaut i aquest, admirat per la dona incompresa que porta fins als límits de la bogeria la seva determinació i pel fet de tenir-la com a història real entre les mans, decideix filmar-la.
Una fantàstica Isabelle Adjani ens introdueix en els fantasmes d’aquell segle en què ciència i espiritisme es donaven de la mà. Adèle H. és una dona que repta les convencions i que, fent-ho, es va degradant a si mateixa. Les vagues promeses de matrimoni de Pinson, un oficial seductor de moltes dones i gens de sensibilitat, atrapen a Adèle en l’obsessió per casar-se amb ell costi el que costi, a qualsevol preu, perquè ser esposa, arriba a dir en allò que nosaltres, dones d’avui, afortunadament no compartim, és per sempre i és irrenunciable, igual que no pots triar ni renunciar a pare, mare, germans. Tot i que, paradoxalment, Adèle travessa l’Atlàntic fins a Halifax (Nova Escòcia) per retrobar-se amb Pinson tot abandonant la família i amagant i fins i tot desitjant desfer-se de la seva identitat. El nom del famós Hugo pesa massa sobre aquesta dona que busca un destí que ha escrit a les seves cartes i que la dura realitat d’un home esquiu que ja no l’estima ni l’aprecia li nega.
Recórrer l’espiral de bogeria de la bella i jove Adèle és apropar-nos a les múltiples humiliacions i renúncies a què el seu amor i la seva set de convertir-lo en matrimoni, units al significat d’aquesta paraula i aquesta institució en l’època, al pes del nom del pare, a la tràgica mort de la germana Leopoldine, ofegada, a la seva exasperant dependència, i a la incapacitat per recuperar les regnes i la dignitat perquè està disposada a portar fins a les últimes conseqüències la seva passió.
Una sola vegada al film la veiem pronunciant paraules esperançadores, però són falses, tan sols mentides que no creu i que l’encobreixen. Sóc jo que no m’hi vull casar, perquè considero el matrimoni una institució degradant per una dona, li diu a Miss Saunders, l’amable dona que l’hostatja a Halifax. Acte seguit plorarà, perquè sap que no és cert. Tot allò que fa contradiu aquestes paraules. Davant de Pinson, Adèle mostrarà, com ella diu, que està per sobre de l’orgull i també de qualsevol altra cosa, que està disposada a tot: a donar-li diners perquè pagui els deutes del joc, a que hi hagi tantes dones boniques com ell vulgui un cop siguin casats, a enviar-li una dona perquè se’n vagi al llit amb ella i vegi com n’és de tolerant, a fer-se passar per embarassada, a disfressar-se d’home en una festa i demanar-li que la besi encara que aquest li estigui dient que no la vol, a pregar-li que la deixi estimar-lo encara que ell ja no l’estimi. Està disposada a arrossegar-se, a degradar-se, a perdre aquest orgull del que diu estar per sobre, a ignorar la malaltia de la mare i deixar que mori sense ella, a ignorar l’amor del pare que li demana que si us plau torni, a vagar sense consciència d’ella mateixa ni d’allò que l’envolta per les Barbados, quan Pinson, que frisa fugir d’aquesta dona infatigable, hi és destinat.
Serà a les Barbados, on una ex-esclava negra que diu conèixer la lluita de Victor Hugo, li proposarà a l’escriptor cuidar-se que la seva filla torni a Europa amb la seva família. Amb els vestits esquinçats, absorta, despentinada, Adèle es passeja per l’illa dient que és la dona de Pinson però incapaç de reconèixer-lo ja, ni tan sols quan aquest es planta davant seu. Adèle serà reclosa en un centre de salut mental, tan simptomàtic també del segle XIX, que comença a tractar com a casos clínics la desviació del comportament correcte i a formular una ciència al voltant de la ment i els seus diversos trastorns, i morirà l’any 1915, desapercebuda davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
Adèle, com a dona, viu sota el pes del pare Hugo, l’acceptació del qual necessita pel seu matrimoni, i els diners del qual li són indispensables per perseguir els seus sentiments; i el de Pinson, a qui ha idealitzat i convertit en l’amor de la seva vida i a qui, tot i conèixer com a home mesquí que la refusa, sotmetrà la seva sort i totes les seves passes. L’angoixa Adèle la viu també en l’ambient espiritista, la hipnosi, els malsons, la malaltia física que la fa estar al llit setmanes. Adèle, a més, omple pàgines i pàgines amb la història novel·lesca de què està decidida a ser protagonista fins al dolor. La llibertat que tria Adèle és certament una falsa llibertat i ho té tot perquè la jutgem com a renúncia i degradació per a una dona, però la dependència econòmica i emocional, la impossibilitat de tornar-se a casar un cop ha fet públic un fals matrimoni amb Pinson, semblen no deixar-li massa alternativa i abocar-la, encara més, a l’espiral irracional que fa del seu vagar una radical impostura.
Aquest vídeo convida a la reflexió. És la revisió de certs leit-motivs de la història mundial feta pel col·lectiu Anonymous, que anuncia un present i un futur d’organització col·lectiva en xarxa i la superació dels mecanismes de control i explotació de la població i els recursos en un nou paradigma que el poder no entén.
Sobre la poesia, l’escriure, el situar-se als marges i contra els poderosos, ser trobador avui, la passió llibertària, les coses que de veritat importen, estimar, la revolta i la indignació i molt més, a Tigre de Paper: Enric Casasses, trobador i visionari d’un món sense diners.
El trobador sempre intenta fotre-li el públic als ideòlegs del poder. Parlo dels poetes de veritat, dels que pensen amb el seu propi cervell i no al dictat de la veu de l’amo.
Carta manuscrita de Dimitris Christoulas. Font: Setmanari La Directa
“El Govern d’ocupació de Tsolakoglou ha reduït al no res, literalment, la meva capacitat de supervivència que depenia d’una respectable pensió que, durant més de 35 anys, jo sol (sense contribució de l’Estat) he pagat. Atès que tinc una edat amb la que ja no tinc el poder de resistir activament (tot i que, per descomptat, no descarto que, si qualsevol grec hagués empunyat un kalashnikov jo hagués sigut el segon en fer-ho) no trobo una altra solució per un final digne abans de veure’m reduït a buscar a les escombraries per alimentar-me. Crec que els joves sense futur prendran les armes algun dia i penjaran del revés als traïdors nacionals de la Plaça Syntagma, igual que els italians van penjar Mussolini (a la Plaça Poreto de Milà).”
Una nota a la butxaca de la jaqueta de Dimitris Christoulas, pensionista de 77 anys, que es va treure la vida ahir, 5 d’abril de 2012, dia per la memòria, a la Plaça Syntagma d’Atenes. Un suïcidi que agita la consciència de tots els europeus, un crit agònic contra la ruta de la barbàrie a què ens mena la Troika. La insuportable desesperació d’allò que anomenen austeritat i que no és res més que la brutalitat colpejant les nostres vides. Dimitris Christoulas, un símbol. “No és un suïcidi, és un assassinat”, diuen els grecs que el recorden amb flors i pancartes. Hi ha vides que bé valen una revolució. Europa, aixeca’t.
Font/imprescindible article: a La Directa, per David Bou.
Avui, dia de la poesia catalana a Internet, això diuen, publico uns versos d’en Salvador Iborra (1978-2011). El seu amic Sebastià Bennassar deia d’ell que era ‘el poeta medieval del segle XXI’. El somniador valencià va morir apunyalat davant del seu pis a Ciutat Vella al setembre de l’any passat, deixant amics, familiars, companys de màster i lectors ben freds. Jove, extremadament jove. El seu llegat, uns versos realment meravellosos, i hagués estat capaç de molts més. En trio alguns d’Els cossos oblidats, on la voluntat de VIURE i ESTIMAR, per mitjà de l’escriptura i de la vida mateixa, s’hi afirma amb una bellesa i una convicció que corprenen. Al cap i a la fi, ja és això, procurar estar ben vius mentre siguem vius encara.
Salvador Iborra.
Poema del retorn
III
Per aquesta raó comence de nou un vell costum que tinc,
una irritació sense discreció ninguna, parent pobre de la glòria,
parlar del blau cel i les transaccions de la nostra ànima,
ja no pretenc fer res de bo, estar amb vosaltres, no fer memòria,
pagar el preu de dormir a soles, d’acumular silenci,
verificar si encara queda força per fer allò que diuen viure,
i prendre la penosa decisió de tornar, de tornar a escriure,
no sé exactament què, parlar d’amor, parlar d’alguna dona,
abdoldre’ns del que som, del mal govern de la nostra història.
Cançó de l’encontre
I
I vull creure estimant que la vida és vivible
Ponç Pons
Vine sense por, no t’atures, acosta’t,
vine fins on estic, aquesta vida oblidadissa,
tu, amb eixa part de tu que no conec
el temps necessari per ser feliços.
Vine i beu amb mi d’aquest calze
de ciutats remotes, d’aquesta manera
lenta que tinc de mirar les coses,
aquest primer dia de l’any,
el mateix dia que vas nàixer.
Vine d’un lloc amb color de silenci
fins un altre on poguem besar-nos,
vine sense fer soroll ni preguntes,
posa’m el teu dit a la boca
i demana’m després que et seguesca
pels llocs petits que t’agraden,
i deixa’m una nota a l’alba
per llegir-la quan em desperte
que diga demà on podré trobar-te
on hi haja una vida per nosaltres.
II
De manera que quan et vulga veure
no invoques la sort i el pressentiment
d’un temps sense retorn possible.
Deixa que l’hivern t’arribe a la boca
i escalfa’t amb la meua llengua,
i tanca els ulls en silenci sense temor
que en obrir-los el món no resulte,
que tu ets per mi l’única feblesa
i no has de témer mai necessitar-me.
Si res no és més solitari que patir,
tu, que viatges cada nit vers el futur,
que et segueixen insomnes els fantasmes,
que la vida és per tu tancar les mans sobre una tija de rosa fins a ferir-te,
que mors cada dia d’impaciència,
pregunte si no és un excés de fe
no posar-te mai trista amb por de la por,
i guardar-te de mi ara que comences
a estimar-me. No imposes al present
tantes fronteres d’intimitat emmagatzemada,
abriga’t del dolor i conta’m de nou la teua
història, la darrera sang amb els cristalls trencats,
